Les Germanes Gazzo i les agències de notícies

Avui he obert el correu de la Universitat. Feia uns dies que no el mirava i entre les poques novetats, m’ha sobtat que diversos dels correus es referien a temes de la Unió Europea: Concurs sobre la Unió Europea, Centre de Documentació de la UE...Moltes propostes, iniciatives, ajudes que intenten promoure la implicació en aquesta nova unió del vell continent. Això m’ha fet pensar en la visita de les germanes Gazzo a l’Autònoma.

Va ser la Associació Europea de Periodistas de Catalunya la que va atorgar a les germanes Gazzo, Marina i Lidia, el Premi a la Trajectòria Europeista. Un guardó que els hi va com anell al dit tenint en compte el nom de l’empresa periodística a la que li han dedicat la seva vida, l’Agence Europe.

Amb una entrenyable tradició familiar l’Agència Europa s’ha consolidat des que, al 1953, el també italià Ludovico Ricardi fundés l’empresa. El desenvolupament del mitjà és admirable. El pare de les dues periodistes guardones a Barcelona, que ja compten amb 64 anys, Emanuele Gazzo en fou el primer director.

El prestigi sobre la qualitat o el rigor de les informacions de l’Agence Europe és prou bo. No obstant, una agència de notícies no ha estat mai el meu prototip de periodisme de qualitat, per allò de les preses, dels interessos (ja que han de satisfer els mitjans que els hi compren les notícies) i per allò de que una persona pot acabar escribint una notícia d’un acte que no ha vist, sino que simplement algú li explica per telèfon. Però aquesta no és una agència qualsevol suposo...Ara bé, ¿fins a quin punt 30 persones poden cobrir totes les informacions de la Unió Europea?



Un altre dels aspectes que m’ha fet pensar-hi és que parlen o es basen molt en les institucions oficials, i en aquest sentit es podrien considerar una bona font de documentació històrica, però a l’hora al sentir el discurs de les germanes Gazzo, també un es pregunta fins a quin punt l’Agència no es basa en excés en els testimonis institucionals.
Així per exemple, van explicar que l’avantatge que tenen és que ja no han d’anar darrere dels polítics, sinó que aquests nomenen portaveus que expliquen als periodistes tot allò que és d’interés (la frase és textual). I aquí em ve un altre dubte, ¿el periodista ha d’esperar a que sigui el polític qui li digui que és rellevant, que és notícia? O és el periodista qui ha d’anar a buscar allò d’interès públic? Em penso que si deixem que els polítics ens diguin quina és la informació a escriure no nem gaire bé.
A més, a la pregunta d’un professor sobre la varietat de les fonts d’informació que utilitzen a l’Agence Europe, Marina Gazzo va respondre, per demostrar els diferents punts de vista, que les seves notícies es basaven en la informació del Parlament europeu, del lobbis i de les organitzacions de Brusel•les. Sense desmeréixer aquestes fonts, potser pertanyen a un mateix punt de vista institucional.