La publicidad y el séptimo arte

Hace mucho tiempo ya que la publicidad se inspira en el arte para vender sus productos, que se arrima a la cultura para caer bien... Bueno, hace mucho tiempo que la publicidad se apropia de casi todo para sus fines. Pero veamos en concreto cómo ha evolucionado su relación con el séptimo arte.
Por un lado, tenemos la tradicional publicidad encubierta en los filmes, casi centenaria. Varios autores coinciden en señalar la década de los 20, como el inicio de este acuerdo entre publicidad y cine, que aún hoy sigue resultando muy rentable. Humphrey Bogart bebía Perrier en Casablanca y Mickael Douglas fumaba Marlboro después de su affaire en la oficina. Tampoco era casual que Demi Moore guardara los recuerdos de su desgraciado marido en una caja de bambas Reebok, o que Julia Roberts se diera a la fuga con unas zapatillas Nike.
Las estrellas de cine siempre han sido un reclamo para las empresas, como una especie de garantía de éxito, puesto que los consumidores sueñan con emular sus vidas y reproducen sus comportamientos sin demasiadas preguntas.
Pero hace un tiempo que la relación ha ido más allá. No se trata ya de esconder marcas en las escenas de películas, ni los actores son ahora el mayor reclamo. La estrategia de moda entre las grandes firmas consiste en crear películas con sus productos como protagonistas. Cortos evidentemente, ideados por genios de la gran pantalla, pero que sirven al fin y al cabo para el mismo propósito de embaucar la público. Freixenet abrió en España la veda a la publicidad de director, con un corto de Scorsese dedicado a Hitchcock, al que ahora buscan sustituto. Marcas como BMW, Soberano y Pirelli, entre otras, han seguido su estela. Esta nueva fórmula publicitaria atrae a “un nuevo consumidor”, un público rejuvenecido, formado, que como afirmó Pedro Bonet, responsable de comunicación de Freixenet, “lo que le pide a la publicidad es entretenimiento”.

La màquina i l’ésser humà, ¿relacions emocionals?

Les barreres entre allò real i allò virtual es difuminen cada cop més. La xarxa ja no és una realitat distant i llunyana sinó que ha penetrat profundament en la vida de la gent, modificant costums i actituds. Els humans ja no només consultem la xarxa, sinó que ens comuniquem, ens expressem, creem comunitats virtuals, i fem la compra o hi treballem. És per aquest profund arrelament d’Internet i de la tecnologia en general en la rutina diària de les persones, que té importància en Carlos Jiménez, de nom comú, però ment privilegiada.
Aquest enginyer madrileny es va fer famós per descobrir, quan encara estudiava Telecos, el primer antivirus a Espanya. Poc més tard crearia una empresa, Anyware, que cinc anys més tard vendria al gegant nord-americà McAffe per uns quants milions d’euros. Poc més tard creà Secuware, l’empresa encarregada de la seguretat informàtica de l’administració pública de l’estat espanyol. Però èxits apart, la constància i la inquietud d’aquest home han fet que s’hagi embarcat en un projecte que, de sortir endavant, donaria un nou tomb a les relacions entre els homes i les màquines. Jiménez treballa diverses fórmules per tal que els ordinadors percebin a través del nostre olor el nostre estat d’ànim. S’imaginen que d’aquí uns anys el seu ordinador detectés el seu nivell d’estrès o de tristor? Sens dubte les relacions entre màquina i humà tenen nous e insospitats capítols per escriure.

La importància o el perill del producte cultural o comercial

Cantas bien pero tú no vales porque no eres un producto! Aquesta és una de les frases més mítiques d’aquest cantant frustrat reciclat en jurat d’un programa de cant, d’un programa que fa del cant un espectacle que mira per sobre de tot la rendibilitat. És igual que cantis bé o no, perquè l’important és que ens serveixis per fer caixa. La frase deixa que clar que la indústria ja no amaga els seus interessos.

L’assumpte té per mí dos problemes: el primer, és que amb una imatge tan planificada, és a dir, tan estudiada i poc verídica, calcant (perquè ni tan sols és original) la típica façana de xicot dur hagi aconseguit que se’n parli d’ell (cosa que no havia aconseguit ni com a publicista i en el seu intent de cantar). I l’altre problema es refereix al programa que li donat la oportunitat d’interpretar el seu paper de rebel sense causa i de borde infranquejable, és a dir, O.T. I aquest segon inconvenient, és més moral, si volen , i fa referència a la forma com es reformen els programes. Un programa s’ha d’anar reiventant per no saturar a l’audiència, i en Risto Mejide no és més que un dels instruments que va introduir el programa per reenganxar a un públic que ja no aguantava més edicions d’un format molt explotat. Moralment qüestionable, l’estratègia d’imatge els hi ha sortit perfecte i amb les seves desqualificacions als concursants ha afegit allò que li mancava a un programa de futurs cantants, més morbo. Si s’adonen la paraula concursant no ha sortit fins a l’última frase...

Culpables o innocents

Un escenari petit amb un cotxe negre i unes bosses negres que emulen cadàvers. Aquest és tot el decorat de la obra 'En cualquier otra parte', del jove director novell Álex Máñas. Un reflexió sobre l'èsser humà i les seves passions més baixes així com una denuncia de la situació i el tracte que reben els inmigrants detinguts a algunes dependències policials de Catalunya. La decadència d'una societat corrupte i que contracta justiciers privats, al marge de la llei, és el motiu que ha aconseguit reunir dos actors de renom com són David Selvas i Roger Coma, que representen el poli dolent i el bo, respectivament. La força de les seves interpretacions cautiva el públic de principi a final.
El més interessant dels personatges, tan prototípics com aconseguits, són les contínues contradiccions que pateixen. Així, malgrat ser una mena de sicaris de les capes poderoses, els personatges s'encongeixen, pateixen i s'angoixen, mentre esperen unes trucades amb noves ordres que els converteixin novament en assassins. L'autor aconseguiex que l'espectador experimenti sentiments enfrontats envers els protagonistes d'aquesta història carregada de patetisme i ternura, i tot i veure del que viuen, els acaba considerant tant culpables dels seus actes com víctimes d'un sistema que ells no han creat, i del que es limiten a complir unes ordres que els torturen la consciència.