L'aventura

El més difícil sempre n'és començar...

Les Germanes Gazzo i les agències de notícies

Avui he obert el correu de la Universitat. Feia uns dies que no el mirava i entre les poques novetats, m’ha sobtat que diversos dels correus es referien a temes de la Unió Europea: Concurs sobre la Unió Europea, Centre de Documentació de la UE...Moltes propostes, iniciatives, ajudes que intenten promoure la implicació en aquesta nova unió del vell continent. Això m’ha fet pensar en la visita de les germanes Gazzo a l’Autònoma.

Va ser la Associació Europea de Periodistas de Catalunya la que va atorgar a les germanes Gazzo, Marina i Lidia, el Premi a la Trajectòria Europeista. Un guardó que els hi va com anell al dit tenint en compte el nom de l’empresa periodística a la que li han dedicat la seva vida, l’Agence Europe.

Amb una entrenyable tradició familiar l’Agència Europa s’ha consolidat des que, al 1953, el també italià Ludovico Ricardi fundés l’empresa. El desenvolupament del mitjà és admirable. El pare de les dues periodistes guardones a Barcelona, que ja compten amb 64 anys, Emanuele Gazzo en fou el primer director.

El prestigi sobre la qualitat o el rigor de les informacions de l’Agence Europe és prou bo. No obstant, una agència de notícies no ha estat mai el meu prototip de periodisme de qualitat, per allò de les preses, dels interessos (ja que han de satisfer els mitjans que els hi compren les notícies) i per allò de que una persona pot acabar escribint una notícia d’un acte que no ha vist, sino que simplement algú li explica per telèfon. Però aquesta no és una agència qualsevol suposo...Ara bé, ¿fins a quin punt 30 persones poden cobrir totes les informacions de la Unió Europea?



Un altre dels aspectes que m’ha fet pensar-hi és que parlen o es basen molt en les institucions oficials, i en aquest sentit es podrien considerar una bona font de documentació històrica, però a l’hora al sentir el discurs de les germanes Gazzo, també un es pregunta fins a quin punt l’Agència no es basa en excés en els testimonis institucionals.
Així per exemple, van explicar que l’avantatge que tenen és que ja no han d’anar darrere dels polítics, sinó que aquests nomenen portaveus que expliquen als periodistes tot allò que és d’interés (la frase és textual). I aquí em ve un altre dubte, ¿el periodista ha d’esperar a que sigui el polític qui li digui que és rellevant, que és notícia? O és el periodista qui ha d’anar a buscar allò d’interès públic? Em penso que si deixem que els polítics ens diguin quina és la informació a escriure no nem gaire bé.
A més, a la pregunta d’un professor sobre la varietat de les fonts d’informació que utilitzen a l’Agence Europe, Marina Gazzo va respondre, per demostrar els diferents punts de vista, que les seves notícies es basaven en la informació del Parlament europeu, del lobbis i de les organitzacions de Brusel•les. Sense desmeréixer aquestes fonts, potser pertanyen a un mateix punt de vista institucional.

La publicidad y el séptimo arte

Hace mucho tiempo ya que la publicidad se inspira en el arte para vender sus productos, que se arrima a la cultura para caer bien... Bueno, hace mucho tiempo que la publicidad se apropia de casi todo para sus fines. Pero veamos en concreto cómo ha evolucionado su relación con el séptimo arte.
Por un lado, tenemos la tradicional publicidad encubierta en los filmes, casi centenaria. Varios autores coinciden en señalar la década de los 20, como el inicio de este acuerdo entre publicidad y cine, que aún hoy sigue resultando muy rentable. Humphrey Bogart bebía Perrier en Casablanca y Mickael Douglas fumaba Marlboro después de su affaire en la oficina. Tampoco era casual que Demi Moore guardara los recuerdos de su desgraciado marido en una caja de bambas Reebok, o que Julia Roberts se diera a la fuga con unas zapatillas Nike.
Las estrellas de cine siempre han sido un reclamo para las empresas, como una especie de garantía de éxito, puesto que los consumidores sueñan con emular sus vidas y reproducen sus comportamientos sin demasiadas preguntas.
Pero hace un tiempo que la relación ha ido más allá. No se trata ya de esconder marcas en las escenas de películas, ni los actores son ahora el mayor reclamo. La estrategia de moda entre las grandes firmas consiste en crear películas con sus productos como protagonistas. Cortos evidentemente, ideados por genios de la gran pantalla, pero que sirven al fin y al cabo para el mismo propósito de embaucar la público. Freixenet abrió en España la veda a la publicidad de director, con un corto de Scorsese dedicado a Hitchcock, al que ahora buscan sustituto. Marcas como BMW, Soberano y Pirelli, entre otras, han seguido su estela. Esta nueva fórmula publicitaria atrae a “un nuevo consumidor”, un público rejuvenecido, formado, que como afirmó Pedro Bonet, responsable de comunicación de Freixenet, “lo que le pide a la publicidad es entretenimiento”.

La màquina i l’ésser humà, ¿relacions emocionals?

Les barreres entre allò real i allò virtual es difuminen cada cop més. La xarxa ja no és una realitat distant i llunyana sinó que ha penetrat profundament en la vida de la gent, modificant costums i actituds. Els humans ja no només consultem la xarxa, sinó que ens comuniquem, ens expressem, creem comunitats virtuals, i fem la compra o hi treballem. És per aquest profund arrelament d’Internet i de la tecnologia en general en la rutina diària de les persones, que té importància en Carlos Jiménez, de nom comú, però ment privilegiada.
Aquest enginyer madrileny es va fer famós per descobrir, quan encara estudiava Telecos, el primer antivirus a Espanya. Poc més tard crearia una empresa, Anyware, que cinc anys més tard vendria al gegant nord-americà McAffe per uns quants milions d’euros. Poc més tard creà Secuware, l’empresa encarregada de la seguretat informàtica de l’administració pública de l’estat espanyol. Però èxits apart, la constància i la inquietud d’aquest home han fet que s’hagi embarcat en un projecte que, de sortir endavant, donaria un nou tomb a les relacions entre els homes i les màquines. Jiménez treballa diverses fórmules per tal que els ordinadors percebin a través del nostre olor el nostre estat d’ànim. S’imaginen que d’aquí uns anys el seu ordinador detectés el seu nivell d’estrès o de tristor? Sens dubte les relacions entre màquina i humà tenen nous e insospitats capítols per escriure.

La importància o el perill del producte cultural o comercial

Cantas bien pero tú no vales porque no eres un producto! Aquesta és una de les frases més mítiques d’aquest cantant frustrat reciclat en jurat d’un programa de cant, d’un programa que fa del cant un espectacle que mira per sobre de tot la rendibilitat. És igual que cantis bé o no, perquè l’important és que ens serveixis per fer caixa. La frase deixa que clar que la indústria ja no amaga els seus interessos.

L’assumpte té per mí dos problemes: el primer, és que amb una imatge tan planificada, és a dir, tan estudiada i poc verídica, calcant (perquè ni tan sols és original) la típica façana de xicot dur hagi aconseguit que se’n parli d’ell (cosa que no havia aconseguit ni com a publicista i en el seu intent de cantar). I l’altre problema es refereix al programa que li donat la oportunitat d’interpretar el seu paper de rebel sense causa i de borde infranquejable, és a dir, O.T. I aquest segon inconvenient, és més moral, si volen , i fa referència a la forma com es reformen els programes. Un programa s’ha d’anar reiventant per no saturar a l’audiència, i en Risto Mejide no és més que un dels instruments que va introduir el programa per reenganxar a un públic que ja no aguantava més edicions d’un format molt explotat. Moralment qüestionable, l’estratègia d’imatge els hi ha sortit perfecte i amb les seves desqualificacions als concursants ha afegit allò que li mancava a un programa de futurs cantants, més morbo. Si s’adonen la paraula concursant no ha sortit fins a l’última frase...

Culpables o innocents

Un escenari petit amb un cotxe negre i unes bosses negres que emulen cadàvers. Aquest és tot el decorat de la obra 'En cualquier otra parte', del jove director novell Álex Máñas. Un reflexió sobre l'èsser humà i les seves passions més baixes així com una denuncia de la situació i el tracte que reben els inmigrants detinguts a algunes dependències policials de Catalunya. La decadència d'una societat corrupte i que contracta justiciers privats, al marge de la llei, és el motiu que ha aconseguit reunir dos actors de renom com són David Selvas i Roger Coma, que representen el poli dolent i el bo, respectivament. La força de les seves interpretacions cautiva el públic de principi a final.
El més interessant dels personatges, tan prototípics com aconseguits, són les contínues contradiccions que pateixen. Així, malgrat ser una mena de sicaris de les capes poderoses, els personatges s'encongeixen, pateixen i s'angoixen, mentre esperen unes trucades amb noves ordres que els converteixin novament en assassins. L'autor aconseguiex que l'espectador experimenti sentiments enfrontats envers els protagonistes d'aquesta història carregada de patetisme i ternura, i tot i veure del que viuen, els acaba considerant tant culpables dels seus actes com víctimes d'un sistema que ells no han creat, i del que es limiten a complir unes ordres que els torturen la consciència.

el ABCD de la cultura

Textos elaborados, obras destacadas, autores reconocidos, pero también espacio para aquellos que intentan abrirse camino. A nivel tecnológico, quizá hay otras webs de suplementos culturales que pueden estar más logradas, pero en el suplemento cultural de ABC el contenido se impone a la forma. Un ejemplo diferente que dedica menos espacio que otros suplementos culturales a los anuncios. Una pega: el trato despistado que recibe el teatro. Pese a tener una sección propia, hay pocos artículos, poca actualización y tan sólo remiten a los artículos de cultura del periódico ABC.

‘Un libro para un gigante’

'Un libro para un gigante'. Esa es la frase que acuñó uno de los hombres de la mudanza que descubrió la extensa obra de Darger cuando éste abandonó su piso de la calle Webster. Asombro y perplejidad ante una obra peculiar. La obra escrita en el más absoluto de los secretos constaba de doce volúmenes, más de 15000 páginas escritas y cientos de acuarelas testigos de tantos momentos de perturbada intimidad. Un hombre tremendamente solitario y misterioso, rechazado cual villano, que apenas tuvo un amigo, considerado como un loco en la época...
¿No les suena? Recuerda a la historia de tantos otros artistas despreciados en su época, incomprendidos en tanto que diferentes, cuyas obras hoy se exhiben en modernos museos y se venden por sumas estratosféricas. Genios de hoy que acabaron sus días en el umbral de la pobreza, como un Van Goght o un Rembrandt.

Pero sin duda la obra de Darger no es una obra cualquiera. Por la temática, por la extensión y por la historia personal que tiene detrás, tiene sentido que se incluya dentro del arte marginal, puesto que transgrede los parámetros del arte considerado oficial. Pero sobretodo, creo que pertenece al arte marginal porque es la expresión impulsiva de un subconsciente, ciertamente angustiado, forjado de una forma autodidacta a lo largo de los años. Obvio es que sus dibujos muestran los diálogos internos que el artista mantenía consigo mismo. Una lucha interna, que arrojaba escritos de mundos fantasiosos y acuarelas en las que el bien y el mal y la inocencia y la experiencia se batían en un combate tan largo como dantesco. Obras de arte que evocan las turbaciones interiores de sus autores, sus obsesiones más profundas –y de las cuales a veces podían sentirse avergonzados–.

El espacio público de Bansky

Su arte impacta por su claridad, por su denuncia, por la reflexión que inspiran sus obras. Bansky significa protesta, protesta contra aquellas actitudes del mundo que no le gustan. El graffiti, la expressión por excelencia de arte de la calle, rebelde, del arte poco reconocido e incluso ilegal en tanto que no utiliza soportes propios, encuentra su sentido en las manos de este artista tan misterioso. No obstante, sus pintadas en el muro de Palestina se rebelan cuando ven vender cuadros a marcas tan comerciales como Puma o cuando ven mezclado el capitalismo con su obra.
Sin embargo, para mí lo más destacable de Bansky es que sus obras son públicas por el espacio en el que las pinta. De alguna forma, hace partícipe a la ciudad (en especial la suya, Londres), y en consecuencia a los ciudadanos que viven en ella, de sus genialidades, de sus obras. Lo que más me atrae de este artista es que crea discusión en un espacio público (algo que hoy en día a duras penas consiguen los políticos). Es es decir, con sus pintadas en lugares de uso común hace reflexionar a la gente de a pie, sobre cosas importantes que a veces no reciben la atención necesaria.

La sensibilització d’Obama

En quantes vegades la forma domina el contingut...

Hi ha un programa electoral, que recull les propostes, però amb sort se’l llegeix un terç de la població. En canvi la televisió, la imatge…si sortim als mitjans (i especialment la tele) amb una bona música i envoltats de líders de masses del meu poble (com és el món de l’espectacle), això ja és una altra cosa.

El que no li negarem al vídeo electoral d’Obama és l’elegància, el bon gust i la sensibilitat necessàries perquè mirem un vídeo de campanya electoral y ens agradi.

Al marge de rostres bonics i reconeguts, el muntatge aconsegueix gràcies a la seva melodia i a les diferents veus que hi participen contagiar l’espectador. A més la tonalitat de les imatges, en blanc i negre juga amb la tradicional convivència no-fàcil de les dues races més presents al país nord-americà.

Si analitzem el contingut del vídeo, veiem que no diu res de nou que no prometi un candidat a la presidència (bé encara no és ni això) o una persona que vol arribar a liderar un país. El lema Yes We Can (nosaltres podem), no és res que cap altre aspirant no ens hagi promès. En tot el vídeo només apareixen tres paraules escrites a més del lema del polític: aquestes són Canvi, Hope i un altre cop Hope que es converteix en Vote. La sensació és que tot surt molt harmònic, és a dir, el vídeo uneix diferents personalitats, de diferents sectors, i les diferents races (amb especial èmfasi la negra i la blanca) i tot sense que quedi forçat, d’una manera molt natural.

El carisma, el tarannà d’un polític són importantíssims i això és el que diferència Obama de la resta d’aspirants. Ha contagiat entusiasme, si bé que un vídeo o qualsevol acte de propaganda electoral no hauria de ser suficient per decidir el nostre vot.